Thalassa va começar, sense saber-ho, quan era una nena petita.
Tinc uns records tant clars, tant brillants dels dies passats a la platja en família. Entre els entrepans de truita i la síndria fresca de la nevera portàtil blava que la mare preparava, sempre hi havia alguna màscara i algun tub. Jo marxava cap al mar a mirar peixos i em trobava tot un món per descobrir. Un món que no podia explicar. Un món com el dels llibres: amb les lletres que fan paraules que volen dir coses i després tot allò que amaguen entre línies. El temps es parava mentre se m’omplien els ulls de blaus, algues i preguntes. El fred em treia de l’aigua tremolant, i, estirada a la tovallola ben tapada per entrar en calor, dins el negre dels ulls encara veia eriços i ones. Els meus primers esnòrquels van ser explorant el moll grec de la platja d’Empúries.
Anys més tard, el pare va descobrir el submarinisme i me’l va fer descobrir a mi. Aviat vaig saber que jo faria això, d’una manera o una altra, per la resta de la meva vida. Adolescent, intentava explicar als meus amics el món que s’amagava a una hora del nostre poble, i del que ningú parlava. Com un secret per descobrir. Tan lluny i tan aprop.
I després, marxar. Lluny de casa. Marxar. On sigui. Marxar. Però no és tant marxar com explorar. Aquesta curiositat que és com una fletxa que em surt de la panxa i em porta pel món. Quina sort, aquest impuls, que m’ha empès per les ciutats de colors de l’Índia, pels blaus fluorescents de Formentera, pels boscos antics d’Argentina. Quina sort, no posar els diners al centre de la meva vida, i fer-me instructora de submarinisme. I tenir una revelació mística a 20 metres sota l’aigua en una illa de Mèxic, pensar que estic en total harmonia amb el món i que camino pel meu camí. Aquesta vida m’ha portat a viure a llocs com Madagascar, Jordània i Islàndia. Baixar el que vaig viure al món de les paraules se’m fa impossible, però deixa que ho intenti amb un record.
Hi ha una illeta petita al nord-est de Madagascar a la que les balenes geperudes de l’Antàrtica migren cada estiu. En aquesta illa, Nosy Boraha, hi vaig viure dos anys. Les balenes poblen les aigües de tal forma que es veuen en cada sortida que fa el centre de busseig. Però no només es veuen. També se senten. Mentre busseges, dins l’aigua. Canten tant fort que poden estar a centenars de metres de tu quan les sents. I, si són aprop, el seu cant és tant fort que et retruny tot el pit. Literalment et vibra el cor al ritme dels seus cants.
Però això no és tot el que el mar m’ha regalat. També m’ha empès a través de l’Atlàntic en un veler de 12 metres. De Barcelona al Carib. Dies plens de vent i de dofins. Dies que quan els recordo encara em semblen un somni que he somiat. Però més que els dies passats sobre aquesta nau flotant, el que s’ha quedat gravat en mi són les nits fent guàrdia a la coberta. Sola, de matinada, guiant les veles. Sense lluna, en la foscor absoluta. I el cel més estrellat que puguis imaginar, tot puntets de llum abarcant tots els racons de la negror, com si algú els hagués penjat expressament. I la Via Làctea al mig, atrevassant l’espai amb la força de bilions d’estrelles. I el mar? El mar ben fosc, però no a tot arreu. El curs del veler remou l’aigua i activa un fenomen anomenat bioluminiscència, que fa que organismes com el plàncton s’il·luminin. El veler deixa un camí de llum que atravessa la foscor del mar. Ara ja no només hi ha una Via Làctea.
Avui escric això des dels Alps (el meu amor per la natura no es limita al mar) per intentar compartir algun trosset de la meva història amb tu. Perquè entenguis el que és Thalassa i d’on ve.
Si ho busques al Google, trobaràs que Thalassa vol dir ‘mar’ en grec i també és ‘la representació femenina del mar’. Thalassa neix en honor a les aventures d’una nena que explorava el moll grec de la platja d’Empúries.